Ara mateix pararia el temps. No per falta d'hores, ni perquè sigui una mala època. Per gaudir-lo. Només això (Petit parèntesi sobre el "només això": que no us enganyi! "Només això" és una manera de tancar un tema del que parlaries durant hores però no trobes paraules prou magnes com per fer-ho. No sé si m'explico. És com quan algú et pregunta com és algú altre i tu respons "doncs és una bona persona"; "només això?". Com si ser bona persona no fos suficient, com si no n'hi hagués prou... Tanco el parèntesi). M'imagino que quan pares el temps sents la vida som si veiessis una posta de sol asseguda en una muntanya rodoneta i plena de gespa verda i toveta, sota un arbre que faci molta ombra, amb olor de flors, un violí i una cistella plena de maduixes. Jo vull això eternament, ara mateix. Bàsicament perquè no sé quan pot durar aquesta etapa fantàstica plena de res, d'aquest aire que fa olor de net i que és tebi perquè ja s'acosta l'estiu, però calculo que no pot durar gaire. Seria molt injust que jo tingués tant i que altres potser no tinguessin res; no ho sé, si els altres ho tenen: parlar de coses tristes sempre és més fàcil que parlar de coses boniques, perquè d'alguna manera parlar de coses boniques fa que les reparteixis, i si les reparteixes tu et quedes amb menys, i encara que sigui una cosa molt gran hi ha vegades que la vols només per tu. No, no m'explico. I no explicar-me forma part de tot això, de tot el conjunt, de la felicitat estranya aquesta.
I bé, en realitat tot això era per acabar dient una cosa molt simple que ja fa dies vaig deduir i que ara fa una estona he descobert del tot: no sóc capaç d'escriure, estic massa contenta. O sigui que res... Ja tornaré a aparèixer per aquí algun dia d'aquests, quan me'n vegi capaç. Apa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada