M'han demanat que digui què busco en la fotografia. Que difícil. Molt bé, som-hi. En la fotografia hi busco bàsicament tranquil·litat, pau. Per això necessito estar sempre sola quan faig fotos; amb els models, sí, però sola. No vull consells, per molt que els necessiti. La fotografia em dóna tot el que no em dóna la paraula. Amb una foto puc dir molt més del que puc escriure, i una foto a mi em pot donar molt més del que puc llegir. Tenim una relació molt corresposta i molt exigent, la fotografia i jo; sempre ens demanem molt l'una a l'altra. Però bé, en realitat res d'això que he dit és el que busco: això és el que hi trobo. Jo en la fotografia hi busco vida, esperança, què sé jo. I hi busco un racó per plasmar les pors i fer que no semblin tan terrorífiques. M'agraden les fotos d'espais abandonats, vells, passats de moda, els raconets que ningú mira, les flors de les esquerdes, les arrugues. És una mica com qui agafa un llibre i en llegeix dues o tres línies perquè el llibre s'adoni que no ha caigut en l'oblit; jo faig fotos a coses oblidades perquè tornin a tenir vida durant uns moments. M'agraden els detalls. Les coses petites, minúscules, insignificants. No de mida, sinó de forma. Coses que es veuen cada dia i que tothom passa per alt. Això és magnífic. No ho sé. Una posta de sol, un gat que s'estira, la rosada, les onades que llepen les petxines, les mans. Les mans! Les mans són una cosa increïble. Un dia faré un reportatge només de mans (apunta-ho). Les mans diuen tant de la persona a qui pertanyen. La forma, les arrugues, la suavitat de la pell, els talls, les ungles, la brutícia, les marques, les pintades de bolígraf. Les mans són una cosa increïble, de debò. I els ulls. Els ulls són bonics, però una fotografia d'uns ulls mai et dirà el que et diuen els ulls en el moment. Ha de ser una cosa molt forta perquè es quedi també gravada en el paper. Pobres ulls: només valen la pena en directe, quan passen pel qualsevol filtre perden gran part de la màgia. M'agraden les fotos de paisatges, també, però continuant amb la tònica dels detalls. Crec que és això el que marca les meves fotografies. Detalls, detalls, detalls. Coses petites. I m'agrada, m'encanten, els cossos. I és un problema, perquè això costa d'entendre. Molt. Però el cos en sí és brutal. Per això m'agrada la fotografia de nus. Em sembla preciosa. En una fotografia de nu el que retrates no és la persona que fa de model, sinó la persona que mira el resultat final. Jo crec que la gràcia d'un nu és precisament que no es vegi res, o que es vegi poc; que s'insinuï. Té certa lògica, perquè tothom sap com és un cos, o sigui que la cosa és treure el màxim partit al que aquest pugui expressar. No té cap sentit ensenyar obertament una cosa que tothom sap com és. És massa fàcil, no tindria mèrit. Un dia faré un reportatge de nus de gent que conegui (apunta-ho. Això serà més complicat). I en blanc i negre, si us plau. La fotografia, en blanc i negre. Sempre és millor, no es perd l'essència, no et distreuen els colors, creix el sentiment que vol expressar la foto i es sintetitza el que vols expressar tu. O blanc i negre, o molt color. Res de gammes intermèdies. O tot o res. Perquè al capdavall la fotografia hauria de buscar això, vida, i, per tant, contrasts. Sí. És això.
Nota de la consciència: Molt bé, i ara que tens la primera presentació de l'IEFC feta, continua com fins ara i no esborris aquest bloc, Marina. No l'esborris! I de tant de tant, reescriu aquesta nota.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada