A vegades somio un espai blanc sense límits que en realitat, encara que no es vegi, jo sé que és un bosc. Un bosc dels que m'agraden, res de fades ni papallones ni tonteries per l'estil: arbres i prou, arbres altíssims, no gaire dobles, que deixen passar la llum i aquella olor que fan els boscos a finals de primavera, que és la barreja d'humitat, milers de flors i la mateixa olor de l'aire calent de l'estiu (que, alhora, fa olor al soroll sec de les espigues). De cop i volta, un bzzzzzt, una vibració, no ho sé, alguna cosa passa i l'espai blanc tremola i se sacseja, i apareix una ombra fosca semblant al megazero que s'escampa per l'espai blanc i el va enfosquint fins que el torna tot negre, i fa com una bombolla al meu voltant que a poc a poc s'estreny, i al final m'atrapa, i quan està a prop veig que està feta de trossets de malsons i de records dolents, i s'enganxa, i per ser com és i per ser com sóc resulta que és d'aquelles coses que per la textura i l'olor i l'escalfor no suporto que em toquin, i fa molta por i molt fàstic alhora, i m'ho haig d'arrencar però s'enganxa però és que m'ho haig d'arrencar perquè la sensació d'impotència de no poder impedir que l'ombra em toqui és molt gran...
I aquests són els dies que l'endemà em llevo plena d'esgarrapades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada