El molt honorable executiu va entrar al restaurant, es va eixugar els peus a l'estoreta amb un parell de fregades seques, es va treure la gavardina i els guants fins amb parsimònia i es va pentinar el serrell enrere amb la mà dreta amb un gest brusc però elegant. Les presses se li reflectien al rellotge de plata. Una cambrera amb còfia blanca el va acompanyar a una taula del fons on se sentia poc la música i li va deixar la carta; automàticament ell va demanar sopa, gràcies, sense ni tan sols mirar-la a la cara. No li venia de gust, la sopa; era només una excusa i es veia clar. Quan li van portar (molt ràpid, molt eficaçment) va queixar-se que no era prou calenta. Primer ho va dir remugant entre dents, després ho va comentar a la cambrera de la còfia, després va preguntar als de la taula del costat a quina temperatura estava la seva, després va fer un parell de cullerades i les va escopir (també hi faltava sal, quin desastre!) i finalment va estavellar el plat contra el terra i hi va saltar al damunt. Aprofitant l'ocasió, i ara que tothom el mirava, va practicar un parell de passos de claqué que havia après el dia abans i va donar tres voltes sobre si mateix. Llavors, va marxar fent saltirons del restaurant, mig de puntetes; abans de sortir va fer una petita reverència, amb un somriure encara més petit, gairebé xuclat. Ara que tothom havia notat que existia podia tornar feliç a la seva feina. Tataxannn.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada