L'Eulàlia camina feliç cap a allà. Últimament hi va sovint, però aquests dies de pluja l'han obligat a fer una pausa, massa llarga pel seu gust. Ara somriu perquè quan s'ha llevat aquest matí ha vist un solet tímid que brillava: des de llavors fins ara, la felicitat ha anat en augment.
El camí és llarg. Primer hi ha una baixada relliscosa pel fang, després un revolt i al final un pont; el riu que passa per sota ara va ben ple, ben ple. És llarg però se li fa curt, avui: té tantes ganes d'arribar a allà! Camina encantant-se amb qualsevol cosa. Les conseqüències de la pluja en realitat són brillants: quin munt de tolls, quin munt de gotetes perlades, quin munt de reflexes a tot arreu! Quan arriba al pont es troba un cargol. Feia temps que no en veia cap i li fa certa gràcia. Molta, per ser exactes. Es para un parell de minuts a mirar-lo. Quan era petita no li feia gens d'angúnia tocar-los les banyes per veure com corrien a amagar-se dins la closca, però ara... ara és diferent. Algunes coses sí que han canviat, potser. Continua caminant. Un tros més enllà, es creua amb un home vell. Li somriu, ella a ell. Ell gruny fluixet. No importa, tothom pot tenir un mal dia, o potser és la seva manera de saludar. Sí, deu ser això. Potser en el fons era un somriure que començava a arrancar, com un motor que fa temps que no es posa en marxa. Exacte. Es gira un moment per mirar-lo una última vegada i intentar endevinar per com es balanceja la seva esquena si és feliç. Veu com l'home vell agafa embranzida i xuta el cargol. Aquesta vegada encerta. El cargol surt volant i cau amb un xof violent, que no s'arriba a sentir, a l'aigua. Mor. Fi.
L'Eulàlia es recupera del xoc cinc minuts després i poc a poc torna a caminar, dirigint els pensaments cap a altres llocs més alegres, potser cap a allà. Ara ja hi ha arribat i truca al timbre saltironejant. No sap perquè però aquest ding-dang-dong sona més dolç que tots els altres. Bé, segurament sí que ho deu saber, però no és cosa vostra...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada