Cada cop se'm fa més difícil arribar de la cadira a la butaca i no és perquè estigui més lluny, sinó perquè tinc les cames feixugues, com de plom, i se'm cansen abans no hagi fet dues passes. M'haig de repenjar a la taula i al respatller del sofà abans d'arribar-hi, perquè em ve com un mareig que fa que se m'ennuvoli la vista, jo que abans hi veia que semblava un linx, que d'un cap a l'altre de carrer ja sabia dir qui era i gairebé també d'on venia, per la manera de caminar i de portar les bosses, que si eren de pa eren de roba i deixaven anar aquella olor tan dolça de pa acabat de fer. El pa d'ara ja no la fa, aquesta olor, ni tampoc és tan tendre. I quan arribo a la butaca m'hi assec com de cop sense controlar com hi caic i alguna vegada m'hi he fet mal, que pico amb el colze al braç de fusta i com que ja no sóc el que era em sembla que m'esquerdo tota, i tots corren a agafar-me i aixecar-me i ara mou el braç cap aquí i ara mou-lo cap allà i ara dóna voltes i seu seu no fos cas que et cansessis iaia. Abans per un cop no tenien tants miraments; ni per un cop ni per res, vaja, que quan jo cuinava i ho feia tant bé i m'hi passava tantes hores tots endrapaven i ningú deia ni piu, ni gràcies, ni res, però en canvi quan una cosa sortia malament tots vinga a dir-ho i a queixar-se. La gent només veu les coses dolentes, i es fixen en els que fan de cigala i s'ho passen bé i a les formigues que miqueta a miqueta anem fent no ens fan ni cas. Bé, no, ara sí que em fan cas, que els néts vénen a veure'm sovint i em porten la canalla, vés qui m'hagués dit a mi que seria besàvia i viuria tants anys, quan la meva mare no va arribar ni als seixanta, i mira'm a mi ara, quines coses té la vida. Però els nens me'ls deixen poc, perquè alguna vegada m'adormo, alguna vegada i cada cop més sovint, vaja, i no se'n fien, clar. No se'n fien però no diuen res, sempre muts i a la gàbia, ells. Però jo des d'aquí la butaca els veig que em parlen com als nens i es fan aquella mena de mirades entre ells, la mirada de la llàstima que jo en dic, que no parla però diu moltes coses. I que estàs bé iaia, i que dorms bé, i què has fet avui. Que què he fet avui. Doncs el mateix que ahir i el mateix que demà, fill: res. Arriba una època en que ja no fas res, i si no fas res és que ja fas molt. Però et diuen que estàs sa i que no et pots queixar. I tu què saps, si no em puc queixar; ja et queixaràs tu quan vegis que no pots obrir un pot o que no entens les lletres o que quan t'estires al llit no arribes a agafar la manta. I dic la manta volent, que quedi clar, que sempre fa fred últimament encara que diguin que aquest hivern és tan calurós. Tothom parla de que la terra s'escalfa i ja veus tu quines bajanades que jo cada dia tinc més fred, i per això m'assec aquí, a la butaca vora la llar de foc, i hi posaria les mans a prop però els braços se'm cansen d'estar aixecats i llavors les haig de deixar sobre la falda, i l'escalfor és molt minsa. Millor això que res, que diuen, però jo dia a dia em refredo i tinc la pell del mateix color que l'anell d'or blanc que em va regalar el Cinto, al Cel sia, quan vam fer les noces d'or, i que ara em va gran i em balla. I així passo jo les hores, doncs, fent girar l'anell al ritme d'aquell pasdoble que ballàvem a l'envelat, però ara m'adono que cada dia em costa més recordar-ne la melodia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada