Capítol setanta-u: S'acaba l'any!

Crec que per primera vegada a la meva vida em fa llàstima que s'acabi un any. Que bèstia el 2011, no? Han passat un munt de coses, però el més important és que han sigut coses maques. I no parlo dels naixements, de les nits de festa, dels viatges, de les classes d'art, de les vacances, dels concerts, del munt d'hores dedicades a la fotografia, dels projectes, de la gent que he conegut... No en parlo directament, vaja. Però vull dir que, no ho sé hòstia, és molt estrany d'explicar (i de fet no tenia intenció d'explicar-ho, però ara m'ha arribat un missatge reclamant l'escrit de llagrimeta i aquí em teniu), però em refereixo a que tot i ser un any brutalment estrany en tots els aspectes possibles... no ho sé, he sigut molt feliç. Ho he sigut i ho sóc, i espero continuar-ho sent, està clar. Però no m'havia passat mai de tenir una època tan llarga i sobretot tan i tan bona. No sé si és gràcies a un destí en el que no crec o a una decisió que no sé que he pres, però no ho sé, tot va bé, tot està en calma, hi ha moltíssima pau en tot el que vull i en tot el que penso. A vegades m'ho he parat a pensar una mica i tinc rampells de treure el cap per la finestra i començar a cridar que estic tan bé que explotaria de felicitat.

No penso fer un discurs de llagrimeta, ja ho veieu. No tinc el dia per això. No penso dir a tota la gent que estimo que l'estimo ni a tota gent que odio que l'odio, ni penso parar-me a recordar amb cada persona alguna aventura que haguem compartit aquest any, ni penso dir quan he sigut més feliç ni quan he patit més, ni penso donar les gràcies mil vegades a les persones que se les mereixen, ni penso cantar fins a quedar-me afònica ni beure fins a ofegar-me. Avui és un dia qualsevol, en el fons; som nosaltres qui el fem especial. El temps no existeix però els anys sempre tornen. Si el 2011 fos una persona, però, l'agafaria per les espatlles i l'abraçaria ben fort ben fort, com si fos un amic que puja a un avió i que, tot i que saps que quan torni serà diferent (com els anys), quan el vegis sabràs que és el mateix. Potser serà més alt, o estarà més morè, o parlarà millor una altra llengua, o tindrà mil històries per explicar-te que tu no tindràs... però el mateix. Tan ple de vida com sempre. I és allò de que som nosaltres el que decidim com utilitzar-la. 

És bonic, viure.