Els cargols se'n reien de la bavosa perquè no tenia closca. Li deien que si era una vagabunda, que si anava despullada, que si no podia fer allò tan divertit d'amagar-se quan no volia que la veiessin. Els cargols se'n reien de la bavosa perquè li tenien enveja, perquè sabien que sense la càrrega pesada de la closca la bavosa podia anar molt més lleugera per la vida. Els cargols se'n reien i la bavosa els ignorava, altiva, ben amunt. Però poc a poc les crítiques van anar fent una muntanya, que aviat va ser tan alta com l'Everest, i que va aconseguir tocar el petit cor enganxifós de la bavosa: li va fer una esquerdeta que va deixar entrar tota la ràbia i tota l'enveja que havien consumat els cargols. I així, tota rabiosa i tota envejosa, la bavosa va matar una tortuga i li va robar la closca. JÀ! Què es pensaven aquells imbècils? Ella també en tenia una, ara, i més grossa, més resistent i més bonica.
Però ara no és que anés lenta, no: és que ja no aconseguia ni avançar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada