Capítol setanta: Jo et volia dir

Jo et volia dir, i perdona si ara et surto amb aquestes però és que ja saps com sóc, que em callo les coses fins que arriba el dia en què exploto i discutim, i és quan tu em dius descarat i jo llavors m'espanto però penso que ets una covarda però que com que quan et poses així em fas llàstima no t'ho dic mai, tot i que ja veuràs, tu vés provant que arribarà el dia en què em cansaré i t'ho diré, així, amb totes les lletres i sense cap pausa, covarda més que covarda, i tu ploraràs i tothom ho sabrà i jo tornaré a ser el dolent de la pel·lícula. Et volia dir el que et diré i ja et dic des d'un principi que em perdonis perquè és que de debò que no vull que t'enfadis, que ja saps que t'estimo molt, o ho hauries de saber, perquè encara no tinc molt clar quant et costa adonar-te de les coses, que mira que a vegades sembles tonta i no veus res, però quan t'interessa xec!, te n'adones de tot. Com l'altre dia, te'n recordes?, quan deies que jo lligava amb aquella amiga teva, que pesada, que no hi estava lligant, bé, potser una mica sí, però no gaire, ja saps que jo em diverteixo amb aquestes coses, sóc així, ja em coneixes, i a més tu també ho fas i no passa res, oi que no? No, clar, perquè aquí l'imbècil sóc jo, que ho perdono tot però mai se'm perdona res. I no vull anar de màrtir, que quedi clar, que ja saps que no és el meu estil, però és que jo sé moltes coses de tu i tu no en saps gaires de mi, i et penses que pots utilitzar la informació però no, que això no és una sèrie d'espies, que ja no sé com t'ho he de dir, que és la vida i no una pel·lícula o un llibre, que el que ens passa ens passa de debò i punt. Et volia dir una cosa però ara em fa angúnia perquè ja m'he encès i quan m'encenc ho dic tot sense pensar, sense passar-ho pel filtre aquest que m'he hagut d'autoimposar per parlar amb tu, perquè no entenguis més del que et vull dir, perquè no sé què em passa que a vegades amb tu dic més coses de les que voldria i a més les dec dir mal dites perquè no les acabes d'entendre mai. Estic tan cansat d'aquest puto filtre... Jo sóc de dir les coses tal com raja i amb tu no puc, mai, i el pitjor de tot és que a vegades tinc la sensació que sí que puc però al final resulta que no. I no és culpa teva, no, ja ho sé, no t'enfadis, que sóc jo sol qui em faig il·lusions, però és que si me les faig deu ser per alguna cosa, perquè tu ja saps o hauries de saber, tornem al tema d'abans, que jo mai he sigut d'il·lusionar-me molt sense motiu, no? Això sí que ho hauries de tenir clar, com també hauries de tenir clar que si ara et tinc aquí sense poder parlar només per escoltar com dic tot això que t'estic dient que ara per ara no va enlloc però ja arribarà, no pateixis, les coses bones es fan esperar, encara que ara que hi penso no sé si això és bo, bé, vaja, bo per tu, no crec que t'agradi gaire escoltar-ho o potser sí, perquè sempre em sorprens amb les teves reaccions, sempre fas el contrari del que espero, i per això crec que a vegades em passa que tinc la sensació que estem els dos tibant de la mateixa corda però cadascú cap a un costat diferent, perquè ara per exemple jo em penso que el que et vull dir a mi em farà bé des d'un principi i a tu a la llarga també te n'acabarà fent, però potser no, i crec que la possibilitat aquesta de fer-te mal és el que em frena a dir-t'ho i a anar donant voltes i voltes i més voltes, com aquella cançó, perquè jo l'última cosa que vull al món és fer-te mal. A vegades em canses perquè et tornes tan esquerpa de cop i volta que em fas sentir totalment utilitzat i em fas enfadar, i quan m'enfado ja ho saps, em giro completament, podria estar segles sense parlar-te, però sempre tornes així, tan tendra i tan dolça que no et puc dir que no. Em sembla que aquesta vegada serà diferent, però, perquè quan et digui el que t'haig de dir no reaccionaràs bé i jo m'ofendré, perquè representa que no em puc ofendre i ja en començo a estar fins als collons de no poder fer segons què perquè no t'ho prenguis malament. Si ara em vull ofendre m'ofendré i punt, i quan vinguis, si és que véns, potser ja hauré après a dir que no, o potser continuaré igual però no del tot, perquè les coses hauran canviant molt, per bé o per mal. Però ara ja m'és igual. I és que saps què et dic?, que no, que passo de dir-t'ho, que quan vulguis alguna cosa ja me la vindràs a reclamar tu, que estic fart d'anar-te sempre jo al darrere com si fos el teu gosset fidel, això s'està convertint en una guerra i en un atac de sinceritat puc dir-te sense remordiments que tinc altres fronts oberts, i que encara resultarà que és veritat allò de que "en tiempos de guerra todo agujero es trinchera", i que apa, ja t'ho faràs maca, jo me'n vaig pel camí de l'esquerra i aniré fent sense mirar enrere. Llavors, quan vinguis i tornem a discutir, abans de tornar a reconciliar-nos com sempre d'aquella manera, jo et podré dir descarada i tu em podràs dir covard.