M'agrada el metro. Abans no m'agradava, em feia fàstic la proximitat de la gent, la brutícia que flotava, les olors. Sempre procurava no tocar res, ni tan sols quan frenava i tenies aquella sensació com si t'estiressin del melic i et xuclessin endavant i caiguessis. Em deia que no m'agafava enlloc per millorar l'equilibri, però sabia perfectament que m'enganyava: no m'agafava enlloc perquè no volia, perquè em feia angúnia la petjada de les persones que hi havia hagut, que hi havia en aquell moment i que hi hauria més endavant. Però ara ja no m'importa. Al contrari del que hauria de passar, el metro em relaxa. Sempre tan monòton, tan rutinari. Al metro no importa si plou o si fa sol, el paisatge sempre és igual de lúgubre, amagat amb les llumetes de colors dels cartells. Tan puntual. Cada dos o tres minuts, xec!, el metro que para. Tu tu tu tu, el sorollet de les portes. Els seients de plàstic, els diaris rebregats. La gent que esquiva la mirada i canvia de punt de mira cada tres segons. Un dos tres un altre, un dos tres un altre, i així tota l'estona. Ningú no es fixa en tu; és tan agradable poder sentir de tant en tant que no desentones enmig de la resta d'humans...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada