Tot és foscor, però foscor estranya, com grogosa, o taronja, o blanca. Una foscor molt blanca, sí, que potser és així per la llum que entra per l'escletxa que deixen els ulls, mig tancats, per on només hi veus una part molt estreta de les teulades de la ciutat i tot de línies negres i brillants que són les pestanyes. Un ocell vola i s'escapa del teu punt de vista; obres els ulls del tot. I llavors la llum blanca (o groga, o taronja, o ara ja potser blava) et deixa cec cinc segons. Justos, comptats. El temps suficient per adonar-te que, quan tornis a tenir visió, ja quasi veuràs la primavera...
(Un número ben bonic, vint-i-dos!)
oooooooooooooooohhhh!! el balcó de casa dels avis! :)
ResponElimina