Capítol vint-i-u: He dit (Petita crònica crítica enfadada amb el món)

A mi de debò que em fa molta llàstima el que va passar, passa i continuarà passant en els pròxims dies al Japó. Llàstima i por, perquè el que passi allà ens afectarà a tots. Però el que no suporto és la hipocresia de la gent quan tracta el tema. Estic segura que a tothom li sap molt greu el desastre, perquè bàsicament no crec que hi hagi ningú tan inhumà com per eviar que l'afecti, però... cal? De debò cal que ara tots diem que ens sentim japonesos, que ens posem banderes al perfil, que dediquem cançons? No ens sentim japonesos perquè no tenim ni idea del que deuen sentir ells ara, perquè és impossible, i perquè no. De la mateixa manera que l'any passat ens sentíem haitians, o tailandesos al 2004, suposo. No? Au va. No vull dir que l'empatia no estigui bé, però em comença a semblar que tota aquesta onada és una altra moda solidària que d'aquí quatre dies ningú recordarà (a no ser que acabi havent un final apocalíptic nuclear, és clar, que llavors ho recordarem durant el temps que ens quedi, però ja tindrem prou feina a ajudar-nos a nosaltres mateixos). El que em fa més ràbia de debò és que els que ara s'omplen la boca parlant de catàstrofes i de plataformes d'ajuda i de donacions, quan troben un indigent pel carrer o veuen un immigrant que té problemes o una família que amb prou feines pot arribar a final de més són (som? Som, suposo; que trist) els primers en allunyar-se per carrer i seguir xiulant.

Desenganyem-nos: el món no s'ha tornat boig, ens hem tornat bojos nosaltres.