La noia sense nom seia en un sofà, l'esquena encorbada sobre les cames i els braços abraçant-se, fredolics. Però no feia fred. Portava així potser minuts o potser hores; el temps tenia últimament la consistència d'un xiclet sense sabor. Intentava deixar la ment en blanc i només aconseguia visualitzar un ós polar. Una vegada li havien dit que els óssos polars es tapaven el morro amb les potes per caçar, perquè així es confonien amb la blancor del paisatge. Devia ser divertit veure un ós caminar amb el nas tapat. Segurament s'hauria d'arrossegar una mica, perquè mantenir un cos tan pesat sobre només dues potser no deu ser fàcil. Però de fet els óssos eren sempre simpàtics, polars o no. Possiblement mai aconseguiria sentir respecte per un ós: la imatge de l'Ós Yogui amb barret verd havia desacreditat tota la resta d'óssos haguts i per haver, i després havien vingut els Óssos Amorosos i aquell ós d'una pel·lícula de dibuixos que no recordava com es deia i que menjava galetes sense parar que tampoc havien millorat gaire el concepte que en tenia. Però eren bonics. No sabia deixar la ment en blanc. A vegades pensava que sí, però no. Quan estava a punt d'aconseguir-ho es deia a ella mateixa "goita!, estàs a punt de deixar la ment en blanc!" i tot el temps perdut en la tonteria se n'anava a la merda. Tot i així els pensaments anaven i venien amb força fluïdesa, aquell dia. Últimament estava espesa, però misteriosament s'havia llevat lúcida i pensava amb prou claredat. L'únic problema era que no li agradava el que pensava. No era desagradable, ni dolent, ni perjudicial per a ningú: simplement era, i simplement no li agradava que fos, perquè simplement no hauria de ser. I un cop sabut això, el millor el més fàcil era resignar-s'hi. Així que va encorbar una mica més l'esquena, va encongir una mica més les cames, va apretar una mica més els braços contra el cos i va tancar els ulls. En la foscor de la ment no-blanca, l'ós polar es separava del grupet d'óssos polars i començava a caminar pel terra gelat que aquell dia estava especialment fred i intentava no repenjar gaire la pota sobre el glaç perquè li feia venir calfreds i s'adonava que tot i haver viscut sempre allà ningú li havia preguntat si li agradava i veia que no i llavors es parava un moment i respirava fort fort fort aquell aire gèlid i donava mitja volta i després de caminar durant mooolts dies arribava a un bosquet petit amb arbres aaalts i veeerds i aigüeta fresca però no gaire i s'hi banyava i reia (els óssos riuen?) i era feliç perquè escampades per l'herba hi havia flors i llavors apareixia un ós bru i es feien amics encara que a la resta d'animals del bosc al principi no els hi semblava del tot bé però al final sí i eren feliços els dos junts però separats i l'ós polar quan es llevava cada matí podia sortir de la cova i rodolar per l'herba tendra de la muntanyeta que tenia per catifa d'entrada...* El brunzit del telèfon la va treure dels pensaments. Va ser com si l'haguessin fet sortir del mar quan encara no s'havia acostumat a la temperatura. Un missatge. I després del missatge va ser com si la màgia sedant de l'autocompassió hagués fet un truc final i flop!, hagués desaparegut. Bravo, bravo! Però ara ja no volia plorar. Ara volia matar a algú.
* Extrapolar per entendre, gràcies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada