Capítol quaranta-quatre: Propòsits

No m'agraden els aniversaris. Ni Cap d'Any. Ni celebrar altres festes per commemorar efemèrides que no m'importen en absolut. Però bé, tot i això qualsevol motiu és vàlid per sortir, o sigui que tot i que no m'agradin tampoc direm que no a una mica d'alegria (una mica MÉS d'alegria, vaja). Si una cosa tenen en comú els aniversaris i Cap d'Any, però, és que són dues maneres de celebrar que el temps passa i s'acaba, passa i s'acaba, passa i s'acaba. No sé per què la gent té la mania de celebrar això, és la vessant més negativa del tempus fugit, la que més es recrea en el pessimisme: Sed fugit interea fugit irreparabile tempus (és a dir, "Però fuig mentrestant, fuig irreparablement el temps"; quant derrotisme!). I tenen una altra cosa en comú!: que per Cap d'Any la gent es fa els propòsits d'any nou que oblidarà el dia dos, i que jo per l'aniversari faig els propòsits de nou any que intentaré oblidar el dia vuit però que no podré perquè ja els hauré escrits (llàssssstima tu).*

Per tant, els meus propòsits de nou any són:

- Deixar de fumar (com que no fumo gaire, aquest és fàcil d'acomplir) (potser seria més interessant proposar-me començar a fumar i, quan faci vint anys, ja em plantejaré deixar-ho).

- Deixar de beure, de sortir i de fer totes les coses que es fan quan s'està de festa.

- Anar a classe, i, a més, estar atenta. No fer campana. No discutir amb els professors encara que no tinguin raó. Fer la feina de totes les assignatures, no només de les que m'interessen. Fer projectes que tinguin una relació directa amb el que em demanen i no enfilar-me per les granotes amb justificacions impossibles (és a dir que si em demanen estudiar els colors estudiaré els colors, no els xacres!). 

- Deixar d'inventar-me històries quan em pregunten una cosa que no sé (no, això no ho puc fer, perquè no és culpa meva si es pensen que jo ho sé tot, perquè a vegades puc dir alguna cosa que té a veure amb la realitat i perquè és molt divertit veure la cara de tontos de la gent quan m'escolta).

- Perdre la por als compromisos.

- Començar a cobrar per fer reportatges de fotos, que una cosa és ser bona i l'altra és ser idiota, home.

- No ser borde. No enfadar-me gaire. Aprendre a controlar-me la ràbia. No matar ningú. Ser amable, simpàtica, tendra i dòcil com les ovelles d'aquell anunci de somnífers. No mossegar (menys en casos específics, clar).

- Treure'm el carnet de conduir (...).

- Pintar. De debò. 

- Llevar-me cada dia pensant que seré bona persona i, a més, ser-ho.

- Anar fent com fins ara, que la cosa va prou bé.

* Això no hauria d'haver quedat escrit d'aquesta manera. De fet, quan abans de posar-me a escriure tenia la idea al cap, la redacció era totalment diferent de la que he fet ara. M'he assegut davant de l'ordinador, he començat a escriure i llavors... zas!, m'han trucat per telèfon i se me n'ha anat la inspiració a la merda. Bé, ben bé a la merda no, perquè tal i com a marxat la idea que tenia per aquest primer text me n'ha vingut una de nova per fer-ne un segon, però clar, aquest ja el tenia començat i no el volia deixar a mitges, pobre, que ell no en té la culpa. Ara que parlo d'això, haig de dir que fa uns anys vaig llegir en un llibre la història d'una noia que creia en l'ànima dels objectes i que els hi parlava intentant no ferir els seus sentiments, o sigui que des d'aquell moment no em sento sola i puc reconèixer que crec que totes les coses tenen certa "vida" i que no se les ha d'ofendre si elles no t'han ofès abans a tu (abans creia que no se les havia d'ofendre mai, però un dia em vaig enfadar molt amb l'ordinador i vaig decidir afegir la segona part de la frase). Una estupidesa, ja ho sé, però és inevitable i no fa mal a ningú. Animisme, es diu.