Estic convençuda que tinc un engranatge a l'alçada de l'estèrnum que s'espatlla cada cop que canvia la temperatura: deixa de funcionar, la sang circula més a poc a poc i els pensaments són leeents i pastosos, sense gens de sentit. Llavors tinc un parell o tres de setmanes estranyes, fins que l'avaria misteriosament s'arregla i tot torna a ser com sempre. I durant aquest temps potser seria interessant intentar escriure què és el que em passa pel cap, però la idea de que això ho pugui llegir tothom espanta bastant, i escriure-ho per no tenir cap reacció tampoc tindria sentit. És a dir que res, tot passa, ja s'acabarà. Però em llegeixo aquest text i tots els que he publicat últimament i m'adono que estan plens de "potser", "és igual", "no importa", "ja veurem", "no ho sé" i cou, cou molt, perquè és una manera molt crua de demostrar-me a mi mateixa que jo, que se suposa que he sigut sempre la persona segura que no té por de res i que va pel món sense dependre de ningú, ara no tinc ni puta idea d'on agafar-me.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada