Capítol quaranta-set: Deliri

Arriba un punt en què t'adones que les coses no són ni bones ni dolentes, que les coses només són, i que el que varia és la manera de mirar-les. La manera pot ser bona o dolenta, però la cosa no, la cosa és, i prou. Per dir-ho fàcil, si et regalen una samarreta d'un color que a tu no t'agrada pots mirar-ho negativament perquè no suportes aquell color o positivament perquè mira, t'han regalat una samarreta, veus que bé. És igual, dit així sona molt simple. Sona quasi absurd, si ho rellegeixes. Però té sentit, no? A vegades les persones necessiten les explicacions simplificades fins al mínim per poder entendre coses que ja haurien de ser congènites. Coses com l'amor, o la llibertat, o les escales de color. No ho sé. Potser sí que són congènites i a mesura que anem creixent en modifiquem la idea per tot el que anem vivint i per la manera com ho vivim. Lògicament, això ho sap tothom, és una obvietat. Però les obvietats també són importants. No ho són, però necessitava una excusa per tancar el text dignament. No ha funcionat. Llàstima. Us podeu quedar amb la part positiva, que és que això ja s'acaba. No importa. Què importa? La qüestió és que jo tenia una idea molt clara abans de començar a escriure això i m'he enfilat per les granotes i l'he perduda. Això sí que és una llàstima. Dins del meu cap a vegades sóc un geni. Fora... no, mai. Tothom és una mica un súperheroi per ell mateix, suposo. Tothom té una veritat absoluta, i aquesta és la única veritat absoluta (?). Només sé que no sé res. Són frases d'aquelles que fan rabieta. Doncs va, prou. Si un dia la idea torna us l'explicaré; era molt bona. Parlava del destí, els déus, la reencarnació, els xacres, les energies i les fites personals. Coses així, lleugeretes, per acabar un cap de setmana. Ara em torna a venir la idea, però vaig tard i no puc parar-me a explicar-la. Oooh. Tot és molt confús; "tot va bé, mira de no capficar-te". Au, em truquen. Marxo. Ja. Glòria als caps de setmana!

I per favor, no tingueu això en compte. A vegades s'han de dir coses estúpides per endreçar una mica el cap i fer que hi hagi espai. I això diria que és veritat (com a mínim per a mi).