Capítol quaranta-sis: L'estiu (Un títol que en realitat té poc a veure amb el text, però d'alguna manera s'havia de dir!)

Vull escriure. En tinc ganes i ho necessito. El que passa és que no sé què dir.

L'estiu és maco. Fa caloreta, pots sortir cada dia sense pensar que l'endemà t'has de llevar d'hora, hi ha gelats de molts colors, la gent porta para-sols de ratlles a la platja i marxen volant amb el vent i tots hi han de córrer al darrere, pots estar estirat a l'herba molta estona sense que la gent et miri sospitant que et drogues, veus com la muntanya de llibres acumulats que sempre penses que llegiràs a l'estiu va disminuint, tens tant temps per fer coses que acabes per no fer res, el món és bonic i les coses brillen d'una manera especial.

Però el problema de l'estiu són les vacances. Les vacances dels altres. 

Què se suposa que has de fer en una ciutat mentre quasi tots els teus amics són fora? Doncs se suposa que has de sortir amb els pocs que et queden i fer-ne de nous, anar a dormir tard i llevar-te al migdia, fer el gos, anar a buscar aigua fresqueta a la nevera o (en el seu defecte) cervesa fresqueta al bar que et quedi més a prop. I què és el que fas en realitat, a part d'això? Pensar, pensar molt (pensar és una paraula molt lletja!). I si pensar no és bo en quasi cap estació de l'any, a l'estiu menys. Deu ser que les neurones es fonen o alguna cosa així, no ho acabo d'entendre. Però sigui com sigui, els pensaments estiuencs són estranys com ells sols!

I ara podria fer aquí un gran paràgraf d'aquests en què explico el que em passa pel cap tal com raja, dient que no entenc res de moltes coses en general i concretant-ne unes quantes, però no ho faré per dos motius. El primer és que ja ho he fet molt últimament i quan els rellegeixo m'adono que no tenen gaire sentit (i si no tenen sentit per mi que sóc la que els escriu, no vull ni imaginar-me què deu pensar la gent que ho llegeix). El segon és, precisament, que hi ha gent que ho llegeix. Si no hi hagués aquesta gent jo escriuria moltes més coses, de debò, amb noms i cognoms i dates i llocs si fes falta, explicaria  anècdotes reals i donaria tots els detalls (fins i tot els més morbosos. Sobretot aquests, de fet). I tinc molt clar que potser no ho arribaria a llegir ningú... però i si ho llegissin? Llavors penso «ai!», i ja no puc dir res més. Com ara. És a dir que tu (sí: tu!), que estàs llegint això, que sàpigues que t'has de sentir malament perquè la meva llibertat d'expressió queda limitada per culpa teva. És a dir que després no em vinguis queixant-te i dient que fa dies que no escric!




I això és tot, doncs. Me'n vaig a la piscina a veure si aconsegueixo reviure alguna neurona...