Juliol 2010. Deltebre.
Aquestes són la Míriam i la Marta. La Míriam hi és sempre, amb tots els seus pros i tots els seus contres, però sempre, pel que calgui. La Marta també hi era sempre. Probablement és la persona que més m'ha ajudat i mai he tingut el valor de dir-li. Quan penso en la Marta (que hi penso sovint) em ve al cap la lletra d'una cançó de Gossos que diu "Hi ha històries que no acaben bé, també hi ha històries que no acaben", i mai sé quina de les dues opcions haig de triar per definir el que sigui que ha passat; després penso en una altra cançó, aquest cop de Els Pets, que diu "Per favor, sigues feliç", i la consciència em queda una mica més neta. Però mai dura gaire. Un dia hauré de fer neteja total, que és una cosa que només es pot fer parlant i traient-ho tot.
Agost 2010. Igualada.
Aquesta és la que crec que és la millor foto que he fet mai, d'una de les millors festes majors que he viscut mai, i de la que probablement és la millor persona que he conegut mai. Aquest és el Pol, i això ho haig de dir per escrit perquè si li digués a la cara possiblement em desfaria de vergonya (ara fa un moment m'ha dit que s'estava llegint el bloc, o sigui que potser s'acaba llegint això, i l'efecte serà el mateix però com a mínim no instantàniament). El Pol és un amic que és com un germà, o com un amulet. El Pol porta sort i és especial, perquè és absolutament diferent de tothom. Al Pol li pots dir qualsevol cosa i no s'enfada, i ell té una manera de dir-les que fa que no et puguis enfadar tu (és a dir, jo). El Pol és un sol i, sincerament, no sé que feu perdent el temps llegint això quan podríeu estar prenent unes canyes amb ell. Però això és problema vostre, vaja...
Setembre de 2010. Barcelona.
L'altra cara de la moneda. També petites grans perles. La Núria, la Míriam, el Francesc i la Laia. Part de la colla. Potser perquè són músics, i la música calma les feres, i a mi això em va bé. Potser perquè és bonic llevar-se cada dia des de fa ja força temps pensant que els tens allà, fent qualsevol cosa, o no fent res, o disposats a fer-ho tot. Potser per tots els glops sense glaçons que vam fer l'estiu passat i que espero que continuem fent aquest. D'aquesta foto només puc dir el que ja va dir la Laia: "No m'agrada, m'encanta! El muntatge, la foto, la cançó... i haver encetat i tancat l'estiu junts de la mateixa manera! Visca!". Visca, sí! La història es repeteix!
Octubre 2010. Molí de la Roda (Veciana).
Aquests són els de Xalest, i aquesta foto és important no només perquè hi ha amagada quasi tota l'altra gent que no surt a la foto de colla del setembre, sinó perquè pertany al primer reportatge pel qual vaig cobrar. El primer d'uns quants, ja. Que voleu saber com canten els de Xalest? Ho entenc, ho entenc... però llavors haureu de mirar això.
Novembre 2010. Igualada.
La noia de l'esquerra no va pintada així per casualitat, ni el noi porta els ulls pintats perquè sí, ni les altres noies... bé, les altres noies estan com sempre perquè van aconseguir treure's el maquillatge, o sigui que podrien passar perfectament com a innocents. Aquesta foto és part d'un projecte sobre el color que vam fer a l'Escola Massana, després d'un altre projecte sobre el color on vaig estudiar els xacres (sí, abans no feia broma). Encara que no es vegi, la noia va pintada de color lila i groc. El color lila es correspon al xacra sajasra-ara, que té un control total sobre els altres xacres (percepció, temps i llum; comunicació i creixement; emoció, compassió, amor, equilibri i benestar; força de voluntat i control dels sentiments; sexualitat i creativitat). El color groc es correspon al xacra manipura chakrá, precisament el que dóna fortalesa a la nostra voluntat i dirigeix tots els nostres sentiments cap a l'amor. Les persones de la foto (la Laia, el Joan, l'Helena i la Gemma) es corresponen a una altra època que ha tornat i també són d'aquelles que, passi o no passi el temps (que passa), hi són.
Desembre 2010. Dia dels Sants Innocents. Igualada.
Els patges més macos de la ciutat, que demostren que quasi sempre ens queixem perquè ens dóna la gana i que cada Nadal eleven Igualada a l'alçada de l'Olimp per demostrar que sense cap mena de dubte tenim la Festa més bonica del món sencer.
Gener 2011. Escola Massana (Barcelona).
Últim mes complet a l'Escola Massana, on vaig entrar tard i vaig sortir d'hora, on vaig descobrir que l'art no era només un passatemps, on vaig començar a construir projectes i a dirigir-los, on vaig aprendre moltíssim en relativament poc temps, on vaig conèixer gent de molts llocs unida per una mateixa il·lusió com era crear (qualsevol cosa, amb qualsevol material, amb qualsevol fi; sempre queixant-se, sempre buscant un món millor, una visió més bonica). Últim mes, molt dolç per tot el que tenia, molt amarg per tot el que sabia que deixaria perdre aviat. Últim mes abans de la gran decisió. Adéu Escola Massana; adéu i gràcies.
Febrer 2011. Roma.
Foto del riu Tevere feta des del Castello San'Angelo. No es veu, però és el capvespre, i comencen a sortir les primeres llums i les primeres estrelles. No es veu, però a mà dreta hi ha la cúpula del Vaticà, i, si acluques una mica els ulls i et deixes confondre per la llum vermella del sol i per la pau estranya que es respira, pots pensar que ets a Turquia. No es veu, però en algun lloc de darrere de la càmera hi ha la Laia, la Clara i la Míriam, que a aquelles hores encara no sabien de l'existència d'un gelat de stracciatella gran com el Coliseu que es menjarien passejant pel barri més bohemi de la ciutat només unes hores després.
Març 2011. Barcelona.
Hi ha poques maneres més agraïdes de relaxar-se que no sigui perdre's literalment pels carrerons de Barcelona amb la càmera i un iPod carregat. Deixar-se seduir per l'estretor, els colors vius de qualsevol cosa, les llums de paper de fora de les botigues, el so de la guitarra espanyola que sortia per una finestra amb bicicleta incorporada, els nens que corrien al voltant d'una font, la gent de tots els països, les arcades enormes, l'escalfor que ja es començava a fer notar... Després d'un mes de març desastrós en la majoria d'aspectes, Ciutat Vella és l'antídot de tot.
Abril 2011. Clariana.
Deia que hi ha poques maneres més agraïdes de relaxar-se que passejar per Barcelona a principis de primavera intencionadament, perquè n'hi ha d'altres, com per exemple anar a fer d'intendent amb els nens de Tous. Fer d'intendent és interessant perquè estàs amb els nens, però si et fan por, com era/és el meu cas, te'ls pots treure de sobre amb una facilitat força relativa. Encara que sembli estrany, és relaxant llevar-se amb els nens cridant i saltant-se al damunt els uns als altres, sentir-los cantar tot el dia, "aguantar" que t'expliquin totes les seves historietes vitals (aguantar entre cometes; abans d'anar-hi ho hagués escrit sense, després... després ja no) i estar-se gran part del temps tancada en una cuina sense ventilació plorant per moltes cebes que no valien la pena. Si a això li sumes el bon temps i li restes el mal d'esquena, el resultat és bo. I si a més resulta que ho fas acompanyada de la Caterina, la Carla, l'Alícia, l'Eduard, la Cesca i el Pol, és molt molt molt bo. Sigues lliure...
Maig 2011. Igualada.
I a principis de maig, després de les sorpreses finals de l'abril, un dia molt d'hora al matí et lleves amb una trucada que no t'esperaves gens: ha nascut el Francesc! Després de nou mesos, va i neix un nen que si no és igual, serà encara més maco que els seus pares. Un nen preciós de debò. Un nen que et deixa sense paraules (i per això, perquè com que cada cop que hi penso encara em sorprenc de tot el procés d'embaràs, part i naixement i no puc dir gaire cosa, torno a copiar un fragment del Màrius Serra que diuen que fa plorar):
Qui no recorda, no oblida.
Qui no oblida, recorda.
Qui recorda, oblida.
Qui oblida, no recorda.
Qui no recorda, no oblida.
Estimo, però no ho recordo.
M'estimen, i no ho oblido.
Mai no cauré en l'oblit.
Juny 2011. Igualada.
I per acabar, la Carla i el seu dolcíssim reportatge. La Carla va marxar a Xile a finals de gener i s'ha perdut l'època de més emoció que he viscut fins ara. Emocions bones i dolentes, això és igual, perquè la qüestió és sentir. Mentre ella s'escalfava del solet sureny jo m'espavilava com podia estant sola aquí, i li explicava per l'Skype quan la nit ja estava molt entrada. Ella veia els reportatges que jo anava muntant des d'aquí i me'n va demanar un d'especial: una sessió intensa de xocolata. Una sessió que va inaugurar el projecte de sensacions que encara ha de durar molt temps. Una sessió que ens va fer riure molt. Però no us penseu que ara i per això la Carla i jo som les germanes perfectes: ens seguim molestant, discutint, barallant i estimant com sempre.
Tot està al seu lloc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada