Capítol cinquanta-cinc: Daltabaix

Va fer dues passes, va repenjar les mans al marge, va tensar els braços, va fer un petit salt i, mig tremolant, com si fos un nen que pujava per primera vegada sobre un monopatí, es va quedar dret sobre el mur baix que envoltava la terrassa d'aquell tretzè pis. Feia vent; si s'inclinava una mica endavant podia sentir com la força de la gravetat provava d'endur-se'l estirant-lo pel melic. Des d'allà dalt podia veure tota la ciutat. El passeig. El mercat. La seva antiga escola, amb el pati de sorra que cremava quan queies. Les terrassetes de la rambla. El parc nou, amb castells de plàstic de colors (taronja, verd, blau, lila, groc, vermell). La casa dels seus pares, en un segon pis d'un edifici proper. L'hospital i l'antic hospital. L'estació de tren. La fàbrica on l'esperarien impacients l'endemà al matí durant més de dues hores, enfadats, preguntant-se per què no s'havia presentat a treballar. El museu d'història de l'aviació. La biblioteca. Les flors blaves de les torretes dels veïns del davant, que de cop va semblar que es pixelaven i es movien fins a tenir la forma dels ulls d'aquella noia que havia vist aquell matí quan comprava el pa. No era bonica, però els ulls... Què devien tenir els ulls blaus que sempre li havien agradat tant? Com si fos el tràiler de la seva vida, li van venir al cap imatges de totes les coses que li agradaven i que mai s'havia plantejat. Conduir ràpid per carreteres que passessin pel mig de camps a punt de segar. Passar les pàgines d'un llibre antic. Fer la migdiada. Llegir el diari sol en un bar on ningú el conegués, mentre es prenia un cafè amb llet (freda, gràcies). Estirar-se a l'ombra de l'alzina on de petit parava quan jugaven a fet i amagar amb els amics. Acaronar el pèl del seu gat. Posar la música forta i ballar com un boig. Mirar les noies a través de les ulleres de sol, traïdores. Olorar l'aire quan tornava de festa alguna matinada i notar aquella aroma de pa acabat de coure. Ser conscient de menjar-se el primer gelat de l'estiu. Alçar la cara cap al sol en un dia d'hivern. Fer pastissos i posar una cirereta al centre que mai es menjava, només perquè era bonic. Acaronar la superfície d'un quadre o d'una escorça. Llepar-se els llavis després de sortir del mar. Poder plorar amb una pel·lícula romàntica. Passar pel parc i sentir com els nens cridaven i reien. Remenar rítmicament qualsevol cosa. Fullejar contes infantils quan anava a una llibreria. Quedar-se estirat al llit escoltant els sorolls de la nit (el tic tac del rellotge, els roncs del veí que dormia amb la finestra oberta, el plor d'algun nadó, els miols d'uns gats que es barallaven, algun mussol de tant en tant). Escoltar el xiuxiueig suau de la veu d'alguna noia quan feien l'amor dient-li que l'estimava, encara que fos mentida. Cantar sota la dutxa i perdre hores al bany per sortir tal i com havia entrat. Encendre espelmes. Parlar amb desconeguts que possiblement no veuria mai més quan anava en autobús. Enfonsar la mà a la sorra de la platja. Inventar-se històries sobre la seva vida que canviaven segons la cançó que estigués escoltant en aquell moment. Llegir revistes del cor i sentir-se bé per no sortir-hi. Tancar els ulls quan li rentaven el cabell a la perruqueria. Somriure a desconeguts del metro per veure la cara de desconcert que feien mirant-lo durant tota la resta de viatge. No fer res. Sortir al carrer amb la música forta i no sentir res, només el món. Tot això era bo, bonic, i se n'adonava ara, just a l'últim moment. Quantes coses arribaria a descobrir que li agradaven si baixava ara del marge? I encara més, encara pitjor: quantes coses arribaria a no descobrir si finalment saltava? Va respirar fort una, dues, tres vegades. Va acotar-se a poc a poc, va destensar els braços, va agafar-se amb les mans a la vora cantelluda del marge, va baixar la cama esquerra, va intentar baixar la cama dreta, es va trepitjar un cordill de la sabata i va caure daltabaix.

Mentre queia va veure que a l'edifici del davant algú hi tenia una col·lecció de molinets de vent de colors.

Va tancar els ulls i va somriure. No va cridar.