Avui al metro hi havia una noia asseguda davant meu que crec que es va escapar d'aquella sèrie que miràvem de petites, Punky Brewster. De cap a peus, tenia els cabells rossos i esbullats, ulleres rodones de pasta amb un estampat semblant al dels lleopards, samarreta rosa descolorit que deixava veure el melic, just per sota la goma d'uns pantalons texans estrets i curts de camal, mitjons de ratlletes de colors i bambes blanques de velcro. Escoltava música amb un discman; pel ritme que portava devien ser les Spice Girls. Portava ferros i somreia. Crec que no anava disfressada. M'ha agradat.
Persona sorprenent número dos
A les escales del mateix metro m'hi he trobat un home que anava al mateix vagó que jo i la noia de Punky Brewster. Al vagó no m'hi he fixat; a fora, sí. Portava un gorro blau marí, un jersei lila, un anorac vermell, un palestí taronja sobre les espatlles i uns pantalons que ara eren marrons i que abans devien haver sigut d'un altre color que costés de combinar. Anava tot brut, brutíssim, però les sabates eren negres i brillaven de tan netes. El tenia al davant a les mecàniques i he vist que se les netejava amb aquell raspall negre que tenen i que només serveix per netejar sabates. Me l'he quedat mirant molta estona i ho deu haver notat perquè s'ha girat i m'ha dit: "Tota la dignitat d'una persona està en les seves sabates, nena". Jo no he respost; portava bambes i no estaven ni netes ni brutes. Una persona que diu les coses tan convençuda també m'hauria d'haver agradat (sempre m'agraden), però m'ha dit "nena" i m'ha transmès alguna cosa que s'assemblava al fàstic. "Nena" sona horrible quan t'ho diu un home vell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada