Observació

Què va fer el pobre peu esquerre que fos tan greu com per haver de suportar ser el responsable dels mals dies? Jo em llevo amb els dos peus alhora i tot i així sembla que hi ha dies que el cel m'hagi de caure al damunt. Abans no en feia cas. Abans no, però ara sí. Sobretot perquè els mals dies vénen després de les males nits, les d'esgarrapar-se. Com si no n'hi hagués prou de torturar-me per fora, també ho haig de fer per dins! Malament. Però no és que siguin dies dolents (com pot ser dolent un dia, si ell per ell no té cap tipus d'inclinació diguem-ne sentimental?), és només que són dies estranys. Dies en blanc i negre, de pel·lícula antiga, de cafetera rovellada i tasses de porcellana, d'amagar-se sota la nòrdica encara que sigui estiu. Últimament dormo amb nòrdica. No tinc fred; és impossible tenir fred amb aquesta calor que fa. Però s'hi està bé. Com que és més doble sembla que res no l'hagi de travessar. I també és una mica de núvol, de núvol dolç però carregat de pluja. No crec que sigui l'única persona del món que té manies, tonteries d'aquestes. Em faria una mica de por ser-ho. Si les persones ens expliquéssim totes aquestes debilitats seria molt més fàcil entendre's; jo sóc la primera que, a la cara, parla ben poc d'ella. Per escrit és diferent. Deu espantar una mica llegir tot això. Una mica de boig, de ment lliure, estranya. Escriure cosetes així també deu formar part de la vida bohèmia que diuen? Quin misteri! Però això cada dia s'assembla més a un diari personal.

Demà tornaré a escriure contes.



(Sé que esteu aquí, lectors anònims, que la pàgina té un contador de visites i puc veure quan i d'on veniu. Us podeu manifestar d'una vegada i deixar escrita alguna cosa que faci que no sembli boja només jo, siusplau!?)