No m'agraden els dijous. Els dijous dels joves, vull dir: si no surts ets un avorrit, però si surts t'avorreixes (com a mínim en una ciutat com la meva). Són un dia quiero y no puedo del cap de setmana. Jo sóc d'aquelles que per avorrir-se al carrer prefereix avorrir-se a casa, en part també perquè no sé com en aquests últims mesos m'he arruïnat i ara mateix no en tinc ni cinc. Això no és un problema perquè ser pobre queda molt bé quan es porta una vida d'artista, però fa que em porti a preguntar-me què he fet perquè la gent quan em miri pensi "goita!, una artista!". Jo no sóc una artista. Un artista és... és... no ho sé, què és. Però jo no ho sóc. Jo tinc dinou anys i una vida totalment normal, encara que per alguna raó estranya la majoria de gent que m'envolta em diu que porto una vida bohèmia. Quan m'ho diuen a vegades ric, a vegades callo i a vegades tinc ganes de llançar-m'hi al damunt i esgarrapar-los la cara. Pel que es veu la vida bohèmia (que encara estic intentant entendre per què la tinc) (acabo de llegir al DIEC que bohemi també es refereix a la persona que, deslligada de les convencions socials, malviu del seu ofici. És una certesa quasi irònica, que lliga totalment amb l'inici del text. Visca!?) és igual a la vida d'artista, i la vida d'artista està lligada a la que porten les persones amb una mentalitat oberta i lliure. Mentalitat lliure significa liberalisme? Liberalisme significa llibertat? Llibertat és art, per tant? Un gat és un artista...? De fet els gats són uns éssers extraordinaris, molt millors que qualsevol altre animal. Fins i tot Sobretot millor que els homes. Els gats són intel·ligents i estimen, només que no demostren el seu amor fins que no se'ls ha estimat primer a ells. Seria fantàstic, poder ser un gat. O horrible. Una mica com totes aquestes persones que per molt que estimin són incapaces de dir-ho, i no ho dic per ningú en concret (la meva veu de la consciència, que es diu Matilda, com el personatge de Roald Dahl, ara mateix fa salts i aixeca els braços alhora que crida "estic aquí, estic aquí, em demanes?"). Bé, és igual. És dijous. Tots els dijous són diferents últimament, potser perquè em ve al cap una cançó que diu "i un dijous estrany, emmascarant enganys, vaig notar espantat que l'estimava" o potser per moltes altres coses com ara per exemple el canvi climàtic o la pujada del preu de la gasolina. Per dir alguna cosa.
Si t'ho pares a pensar una mica veus que tot és diferent últimament.
Si t'ho pares a pensar molt veus que tot és igual, i que la que ets diferent ets tu.
Però això no és cap novetat tampoc, no? Sempre t'han dit que eres diferent, que vesties diferent, que tenies idees diferents. I quan preguntaves: però millors o pitjors?, deien no no, només diferents. I tu pensaves que eren pitjors pel maleït complex d'inferioritat tot i que ells sabien que eren millors; o potser era al revés. Com aquell dia que vas provar de bla bla bla b l a b l a b l a . . .
I així va ser com, sense saber ben bé com, la noia sense nom va convertir-se ella mateixa en un personatge terciari del seu propi conte i va poder marxar de puntetes a amagar-se amb una llibreta i un pinzell a algun lloc secret, on no la descobrissin, per poder covar tranquil·lament la seva imaginació. Tenia un projecte!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada